La música també és literatura

Demà és un gran dia per a tots els catalans. És 23 d'abril, és Sant Jordi. A hores d'ara molts de nosaltres estem últimant els últims detalls per poder regalar les roses i els llibres a les nostres parelles, s'ha de mantenir la tradició, per la qual cosa, que millor pels melòmens que rebre un llibre que parli de música! 1001 álbumes que oir antes de morir és la combinació perfecte, és una obra mestre.

Aquest llibre de Robert Dimery, autor que ja ha publicat altres obres de referència com 24 Hour Party People o Pump Up the Volumen: A history of a House, presenta una gran selecció crítica de la millor música dels últims seixanta anys aglutinant pop, rock, funk, punk i molts més estils.

Els millors treballs de tots els temps estan comentats de manera apassionant i incisiva per autèntics experts com Michael Lydon, ex-editor de la revista Rolling Stones i autor de les biografies de John Lennon i Paul McCartney, que fan d’aquest llibre una guia de referència per a qualsevol aficionat a la música.

Des de What s Going On?, de Marvin Gave, fins The Rise an Fall of Ziggy Stardust, de David Bowie, passant pels Beatles, The Ramones, Radiohead i molts més. Tot això es troba dins de les més de 900 pàgines i 800 il·lustracions que formen 1001 discos que hay que escuchar antes de morir.

OPINIÓ

El “tonti-pop” no és revolució sexual

Títol: La revolución sexual
Grup: La Casa Azul
Data de llançament: 31/03/2008
Estil: Pop
Discogràfica: Elefant
Preu: 12 euros
Núm. cançons: 11

La revolución sexual és el segon àlbum de La Casa Azul, un projecte encapçalat per Guille Milkyway, cantant, compositor i productor de la banda. Amb aquest treball, la formació creada pel jove barceloní ha saltat a l’escena nacional demostrant amb el seu anomenat tonti-pop que la cursileria encara té un públic.

El disc oferta una barreja, o almenys ho intenta, de diferents ritmes amb presumptes ecos d’un innocent bubblegum que tant de mal va fer a finals de la dècada dels 90 en forma de grups com les Spice Girls o els Backstreet Boys. Tot i això, Milkyway no ho aconsegueix, sinó que es queda a mig camí d’una eclèctica combinació del pop infantil de Parchís i el cutrelux de Paco Clavel regada amb constants sons dels videojocs arcade de finals del s.XX.

Aquest pop tonto, cursi, simple i vulgar que proposa La Casa Azul no aporta res de nou a l’escena musical, segueix immers en la darrerament tant de moda cultura del pastitx. Una base electrònica repetitiva i mecànica es l’element comú a totes les cançons d’aquest disc que ajuda en moltes ocasions a amagar unes lletres poc treballades i embafadores com la de “La gran mentira”, entre d’altres.

Aquest protagonisme del ritme electrònic li dóna un so excessivament sobreproduït i artificial que, tot i ser un dels segells del grup, és un dels seus principals punts dèbils. A més, l’abús de la distorsió vocal de Milkyway ajuda a dissimular les seves mancances, però a la vegada creen una major sensació de sobrecàrrega fent més difícil d’aguantar els poc més de 50 minuts que dura el disc.

Tot i això, s’ha de reconèixer que La revolución Sexual és el millor treball de la Casa Azul, que ja ha publicat El sonido efervescente de la casa azul o Tan simple como el amor. Però aquesta millora no és suficient per a una banda que uns pocs innocents anomenen indie. El so ha de créixer i evolucionar. Un grup que s’estanca i es converteix en repetitiu no pot dur a terme cap revolució i, encara menys, sexual.

Shout Out Louds triomfen a Barcelona

La banda de pop sueca formada l’any 2001 va demostrar tot el seu potencial en el concert del passat tres d’abril a la sala Razzmatazz. Al voltant de tres-centes persones van omplir la petita però encantadora sala de concerts i van gaudir dels que molts crítics anomenen hereus de The Cure, una carta de presentació immillorable.

El concert havia aixecat moltes expectatives, i com s’esperava, totes elles van anar complint al llarg de la poc més d’hora i mitja d’actuació. Des de l’inici amb South America es van succeir les cançons del seu darrer disc, Our Ill Wills. Els matisos d’una veu que sona a l’ànima de The Cure, Robert Smith, unes cuidades atmosferes sintètiques creades per la teclista i el pols ballable que aporta la bateria, van fer les delícies de tots els allà presents.

Amb aquest concert, la banda sueca que ja té set anys de vida, es va confirmar a Barcelona com un referent de l’emo-pop internacional. A més, el públic va poder veure les semblantes amb la banda de Robert Smith, però a la vegada vas confirmar que Shout Out Louds no és només una banda que s’assembla a un del grups històrics, sinó que és una formació amb tanta qualitat com aquesta.

Shout Out Louds - Razzmatazz

FIB i Summercase, en peu de guerra

Dos dels grans festivals estatals segueixen enfrontats per l’hegemonia de l’escena indie nacional. Si en un primer moment va ser el Summercase qui va reptar al FIB fixant el festival en les mateixes dates, ara és el festival castellonenc qui ha reaccionat anunciant la celebració d’un nou esdeveniment que el complemetarà, el Saturday Night Fiber.

L’organització del Festival Internacional de Benicàssim ha confirmat un rumor que ja sonava feia temps; l’expansió del festival fora de la ciutat. Tot i que moltes veus apuntaven que el destí podria ser Catànbria, finalment Madrid serà l’escenari del Saturday Night Fiber, que tindrà lloc el 19 de juliol coincidint amb la penúltima jornada del FIB i el segon dia del Summercase.

Aquesta iniciativa és un cop molt dur per a les esperances de Sinnamon, la discogràfica que organitza el Summercase i que volia comprobar la fidelitat dels seus seguidors competint amb Benicàssim. La reacció de la direcció del FIB ha estat ràpida i contundent, ja que desplaçarà a Madrid bandes com My Bloody Valentine, Babyshambles, Siouxie, The Rumble Strips o Mika, que de ben segur restaran força públic a la segona jornada de concerts del Sumercase.

Tot i que aquesta lluita per l’hegemonia de l’escena indie estatal és positiva en aspectes com els grans cartells d’ambdós festivals, a la vegada aquesta competència afecta negativament al públic. Un gran nombre de seguidors haurà d’escollir entre algunes de les seves bandes de referència i, a la vegada, els preus de les entrades es veuran augmentats. De moments, les entrades per al Saturday Night Fiber sortiran a la venta per un preu inicial de 50 euros.