Avui comença l'eclèctic Primavera Sound

Després de molts mesos d’espera, els aficionats a la bona música estan d’enhorabona, ja que avui es dóna el tret de sortida al reconegut festival Primavera Sound. Les actuacions de Portishead i Public Enemy seran el principal reclam del primer dels tres dies de concerts programats al Forum.

Més d’un centenar de bandes nacionals i internacionals desfilaran durant avui, demà i dissabte pels diferents escenaris que formen el Primavera Sound. L’edició d’enguany, que ja es considera com una de les més eclèctiques de la història del festival, tornarà a ser un referent a nivell europeu gràcies a la seva combinació d’estils undergorund que espera superar els 60.000 espectadors.

El trio de Bristol Portishead serà la principal estrella del cartell amb una doble actuació després de més d'una dècada sense trepitjar els escenaris. La banda anglesa presentarà Third, el seu nou treball que ja ha rebut crítiques molt positi-ves. Un d’aquests dos concerts es celebrarà a l’Auditori del Fòrum, amb capacitat per a 3.200 persones, amb un preu complementari a l’abonament del festival de dos euros.

Pel que a les bandes històriques que visiten el Primavera 2008, s’ha de destacar State, Devo, Dinosaur Jr., The Sonics, Subterranean Kids, Eric''s Trip, Mary Weiss, Mission of Burma, Trd, Grs, Och Stenar, Tindersticks y Les Savy Fav. A més, un altre dels grups destacats serà Cat Power, una de les sensacions dels darrers anys en el panorama indie.

A l’altre vessant del festival trobem les que segurament seran les gran bandes del propers anys. Plas Autolux, MGMT, The Mary Onettes, The Go! Team, Vampire Weekend, The Felice Brothers, Animal Collective, Bill Callahan, Nick Lowe, Kinski, Gentle Music Men, It’s not not i Silver Jews, entre d’altres, de ben segur que sorprendran al gran públic oferint concerts de molta qualitat.

Video promocional Primavera Sound 2008

El Faraday Stolichnaya no renúncia a la fórmula d'èxit

El festival de música independent Faraday, Faraday Stolichnaya a partir d'aquesta edició, no renunciarà a la fórmula que li ha permès guanyar-se el prestigi del que gaudeix a l'actualitat sent citat per molts músics i periodistes com dels festivals de referència del panorama de música independent. L'organització del festival, que un any més es tornarà a celebrar al Molí de Mar de Vilanova i la Geltrú els dies 4 i 5 de juliol, ha confirmat que les entrades ja estan a la venta per un preu de 40 euros, els dos dies, o 25 euros una jornada.


El cartell del 2008 és força semblant al de l'edició anterior, amb la meitat de grups nacionals i forta presència del pop independent amb totes les seves variants. Aquest equilibri entre bandes estatals i internacionals, consolidades i novelles, acompanyades també per la presència de grups locals amb un futur esperançador a l'escena indie, ja li han valgut la qualificació d'exquisit per a diferent crítics, que els consideren els descobridors de bandes com The Teenagers, Jens Lekman o The Pipettes, que enguany faran el salt als escenaris dels grans festivals espanyols com el FIB, el Primavera Sound o Summercase.

Pel que fa a aquestes bandes internacionals, cal destacar dos veterans; Robin Hitchcock, nom clàssic del rock britànic que interpretarà acompanyat d'un pianista i en exclusiva a Espanya la recopilació dels seus temes dels anys 80, i Howe Gelb, un renovador de les músiques americanes també de la dècada dels vuitanta amb fama de tenir un gran directe. Un concert molt esperat serà el de Wear Cape.Fly, grup que amb aquesta actuació debutarà a l'estat espanyol. Altres prímicies que debutaran al país seran I was a cub scout, Hatcham Social, The Lodger o The Violets.

Pel que fa a les bandes nacionals, El Guincho, l'home orquestra canari que ha estat la revelació dels darrers mesos, serà un dels plats forts del festival amb la seva barreja d'electrònica i ritmes tropicals. Michima, que acaba de publicar un segon disc en català, els aragonesos Tachenko i Manos de Topo, són les altres bandes amb prestigi de l'Estat que actuaran al Faraday Stolichnaya 2008.

Radiohead serà el cap de cartell del Daydream

La banda anglesa Radiohead sera el cap de cartel del festival Daydream que es celebrarà a el proper 12 de juny al Fòrum. Aquest festival de recent creació, aquesta serà la seva primera edició, neix com un esdeveniment per a gourmets musicals que no es volen perdre l’únic concert de Radiohead en territori espanyol aquest 2008. Les entrades ja estan a la venta a un preu de 64 euros.

La resta del cartell gira al voltant de la que molts consideren la millor banda de rock independent del últims anys. Totes les bandes i djs participants, com Bat for Lashes i Cristian Vogel, guarden algun tipus de relació amb el grup anglès, ja sigui en un sentit estrictament musical o més conceptual tots han influenciat a Radiohead, s’han vist influïts per ells o, simplement, són admiradors.

En aquest sentit, seguint aquest fil conductor marcat per la qualitat, Daydream també comptarà amb la actuació en exclusiva del Ensemble Nacional de España de Música Contemporanea, que presentarà a l’Auditori del Parc del Fòrum Off Computer. Amb un repertori basat en temes de Jonny Greenwood, alguns d’ells en primícia mundial, i en la revisió en clau de música contemporània de cançons del llegendari àlbum de la banda Ok Computer, l’orquestra formada per catorze membres oferirà un recital de luxe.

REPORTATGE

El fenomen fan

No és un secret que els artistes musicals tenen una gran capacitat de mobilització, aconsegueixen reunir milers de persones en un dia molt especial per a elles després d’haver esperat molts mesos per poder complir un somni, veure i sentir en directe el seu ídol. Per a molts d’aquests seguidors els cantants són la persona amb la qual han compartit moments inoblidables i d’altres no tan bons, els únics que amb les seves lletres són capaços d’ajudar-los, de fer-lo sentir que no està sol.

Amb el pas dels anys ha anat augmentant la importància del que es denomina com a fenomen fan. Milions de persones d’arreu del món comparteixen una passió per un artista i, cada cop més, fan que sigui més evident en multitudinaris concerts on s’esgoten les entrades poques hores després de que surtin a la venta. Tot i que aquest fenomen ja és un fet habitual i consolidat a la societat actual, la seva història és força recent.

Què és un fan?

Aquesta sembla una pregunta fàcil de contestar, tothom sap a què es refereix i molts s’hi senten, però a la vegada pocs són capaços d’explicar-ho i definir-ho. Es poden trobar respostes de tot tipus, des de les més espirituals, que ho entenen com un procés de connexió amb un artista, fins les més escèptics, que els poden arribar a considerar sonats que tiren calces als concerts. A partir d’aquestes impressions que es recullen en l’ambient de la societat actual, es pot deduir que hi ha molts tipus de fans, però es pot afirmar que tots ells es caracteritzen per l’admiració que profereixen vers un artista.

En aquest sentit, Iolanda Tortajada, sociòloga de la Universitat de Lleida, defineix a un fan com "una persona que ha decidit establir una certa relació emocional i afectiva, no recíproca, a distància". Aquesta és una visió molt semblant a la que aporta Roger Roca, crítics musical de El Periódico i coordinador del programa Sputnik de la Televisió de Catalunya, que defineix un fan com "una persona que identificada amb un personatge o artista que participa dels seus valors, de tot allò que aquell artista representa i, normalment, acostuma a ser molt poc crític amb ell". A més, segons Roca, un altre element important és que "la relació amb l’artista acostuma a ser passatgera i a estar associada a una certa edat emocional en la que estàs construint la teva identitat i aquest artista t’ajuda".

Història del fenomen fan

El concepte fan està totalment integrat a la nostra societat, s’utilitza de manera quotidiana per denominar a una persona amb uns comportaments determinats davant, majoritàriament, un artista. Tot i aquesta adaptació als nostres dies, el fenomen fan és força recent, ja que és considera que l’aparició d’aquesta figura va sorgir al voltant dels anys 50 amb el naixement de la televisió i de la música popular moderna, és a dir, el rock&roll. Tot i això, a principis d’aquesta època el fantàstic Frank Sinatra va ser el primer que va començar a gaudir de prestigi i dels primers seguidors incondicionals. Poc després va aparèixer la primera gran figura que va fer identificar als seus seguidors com el que coneixem com a fan, Elvis Presley. Va ser el primer cantant que va mostrar i explotar la seva imatge, de manera que ja no només se’l coneixia per la seva veu, sinó pel seu característic i provocatiu moviment de pelvis.

Ja a la dècada dels 60 bandes com The Beatles o Rolling Stones van agafar el relleu dels cantants en solitari, convertint-se en els nous ídols mundials gràcies, en gran part, a la conquista del mercat nord-americà. Als anys 70 s’imposa la moda disco fever amb grups com Be Gees i Abba que conviuen amb l’aparició de nous moviments més que musicals, com el Punk de Sex Pistols. Deu anys més tard es va tornar a apostar pels cantants en solitari, sent Michael Jackson el principal reclam del públic, que ajudat per la seva vestimenta i el seu joc de peus singular ha aconseguit que el seu àlbum Thriller encara sigui el més venut de la història musical. En aquesta mateixa dècada també pareix Madonna, una jove que marcaria la història i les tendències musicals fins al dia d’avui.

La dècada dels 90 juga un paper molt important en el creixement i expansió del fenomen fan. S’imposen les boy bands com els Back Street Boys o les Spice Girls, que es basaven en una fórmula grupal i en unes lletres poc elaborades però ballables. Aquestes bandes van revolucionar el fenomen fan i el van explotar més que mai gràcies als avenços tecnològics que els va permetre potenciar el marxandatge. Ja al 200, aquest èmfasi de la fórmula comercials, que estava tenint un gran èxit, va donar un pas més amb l’aparició de programes de televisió com Operación Triunfo, que es dedicava a crear artistes en sèrie que ja tenien assegurats una part de fans.

En la música que molts anomenen indie aquesta evolució del fenomen fan s’ha dut a terme amb algunes fases diferents. Aquest estil musical es caracteritza per tenir un públic més reduït, però a la vegada amb un criteri musical més crític i desenvolupat. En aquest sentit, la fórmula de les grans bandes ha estat la més comú amb grups com The Cure, The Smiths, Radiohead, Depeche Mode, etc., de manera que encara avui tenen un gran pes en aquesta escena musical cada cop més amplia i, per tant, menys independent.

La influència dels Mitjans de Comunicació

Des dels seus inicis, els mitjans de comunicació han estat íntimament lligats a l’aparició i al creixement del fenomen fan. Així doncs, tant la ràdio, que va treure la música dels auditoris, com la televisió, que va servir perquè ja no s’identifiqués un cantant només per la veu sinó també per la seva manera de ballar, seu aspecte físic, etc., van jugar un paper fonamental per donar a conèixer nous artistes que esdevindrien ídols de milions de persones. A partir d’aquest moment, la indústria de l’entreteniment va explotar aquest fenomen amb tots els seus recursos, especialment el marxandatge. En aquest sentit, la influència dels mitjans es veu present en el comportament dels fans, ja que com indica Roger Roca, "actuen com a tal perquè ho han vist a través dels mitjans, ja que per generació espontània no et posaries a cridar com histèric ni repetiries una sèrie de rituals com signar el disc, penjar-se pòsters a l’habitació, vestir-se com l’artista, etc."

The Beatles als EE.UU

ENTREVISTA

Dani Poveda, tot un Gentle Music Men

Dani Poveda reneix artísticament amb Gentle Músic Men després d’abandonar el seu anterior projecte, Flint. Al llarg dels darrers dos anys, el jove vilanoví ha anat acumulant diverses cançons, nou de les quals formen part del seu treball, gravat en el seu propi estudi, que s’anomena igual que la banda. Aquest àlbum cuidat i lluminós els ha permès guanyar la final del Proyecto Demo que els portarà de gira a diversos festivals com el Primavera Sound o el FIB.

Com va sortir Gentle Music Men?
Ja fa un parell d’anys que pensava en aquest projecte, i al final ha sortit endavant gràcies a l’ajuda de músics experimentats com Miquel Tello (baixista), Xavi Ribera (bateria), David Charro (teclat i guitarra), Montse Inglada i Eli Barrau (violinistes).

Com definiries la vostra música?
Fem un pop lluminós amb un crit d’esperança en totes les cançons, és una música que et fa pensar però et dóna un punt d’alegria. La temàtica és essencialment amorosa. Les melodies són molt importants, així com les harmonies entre veu entre veu i instruments. Les cançons han nascut per de manera diversa. Eve, per exemple, la vaig escriure quan em vaig comprar una Martin D-28, la guitarra de Neil Young.

Quins són els teus principals referents?
Des de petit que sempre he escoltat música a totes hores. A la infància i l’adoslescència vaig quedar marcat escoltant clàssics com The Beatles o Neil Young. A mesura que em vaig anar fent gran escoltava música més contemporània, i Rufus Wainwright i Ron Sexsmith em van fascinar.

Perquè et vas decidir per cantar en anglès?
En música, la meva llengua materna és l’anglés, i per això he optat per cantar en aquest idioma, tot i que no descarto fer-ho algun dia en català o castellà.

Cry és el tema central del disc, què vols expressar amb aquesta canço?
Parla de la importància que tenen les llàgrimes per poder expressar els sentiments. Per ser feliç i entendre els moments bons i dolents, has de saber obrir-te i plorar, tant si és per emoció o bé perquè estàs malament. No s’ha de ser hipòcrita amb els sentiments.

Per què vau decidir apuntar-vos al Proyecto Demo?
Jo sóc un anticoncursos, va ser el nostre manager qui ens va convèncer i ens va presentar. Quan vaig escoltar el nom em vaig quedar sec, no ho vaig assimilar fins que vam tornar a Vilanova dos dies més tard. El premi ha arribat en el moment oportú, quan el projecte ja estava engegat i amb la promoció del primer disc preparada.

Què suposa tocar a Benicàssim o al Primavera Sound?
És el màxim a que pot aspirar un grup del país. He viscut molts anys els festivals des de la banda del públic i he gaudit com pocs amb tota mena de grups. Ara tinc ganes de ser jo qui faci gaudir als altres.

Quin és el teu proper projecte?
Estem preparant la gravació del segon disc. El tornarem a fer a casa, ja que si la fórmula ha funcionat, perquè canviar-la? El músic actual ja de tenir coneixements per autogestionar-se, la informàtica està avançant tant que des de casa teva et pots gravar un disc de força qualitat.

Cry - Gentle Music Men

La música també és literatura

Demà és un gran dia per a tots els catalans. És 23 d'abril, és Sant Jordi. A hores d'ara molts de nosaltres estem últimant els últims detalls per poder regalar les roses i els llibres a les nostres parelles, s'ha de mantenir la tradició, per la qual cosa, que millor pels melòmens que rebre un llibre que parli de música! 1001 álbumes que oir antes de morir és la combinació perfecte, és una obra mestre.

Aquest llibre de Robert Dimery, autor que ja ha publicat altres obres de referència com 24 Hour Party People o Pump Up the Volumen: A history of a House, presenta una gran selecció crítica de la millor música dels últims seixanta anys aglutinant pop, rock, funk, punk i molts més estils.

Els millors treballs de tots els temps estan comentats de manera apassionant i incisiva per autèntics experts com Michael Lydon, ex-editor de la revista Rolling Stones i autor de les biografies de John Lennon i Paul McCartney, que fan d’aquest llibre una guia de referència per a qualsevol aficionat a la música.

Des de What s Going On?, de Marvin Gave, fins The Rise an Fall of Ziggy Stardust, de David Bowie, passant pels Beatles, The Ramones, Radiohead i molts més. Tot això es troba dins de les més de 900 pàgines i 800 il·lustracions que formen 1001 discos que hay que escuchar antes de morir.

OPINIÓ

El “tonti-pop” no és revolució sexual

Títol: La revolución sexual
Grup: La Casa Azul
Data de llançament: 31/03/2008
Estil: Pop
Discogràfica: Elefant
Preu: 12 euros
Núm. cançons: 11

La revolución sexual és el segon àlbum de La Casa Azul, un projecte encapçalat per Guille Milkyway, cantant, compositor i productor de la banda. Amb aquest treball, la formació creada pel jove barceloní ha saltat a l’escena nacional demostrant amb el seu anomenat tonti-pop que la cursileria encara té un públic.

El disc oferta una barreja, o almenys ho intenta, de diferents ritmes amb presumptes ecos d’un innocent bubblegum que tant de mal va fer a finals de la dècada dels 90 en forma de grups com les Spice Girls o els Backstreet Boys. Tot i això, Milkyway no ho aconsegueix, sinó que es queda a mig camí d’una eclèctica combinació del pop infantil de Parchís i el cutrelux de Paco Clavel regada amb constants sons dels videojocs arcade de finals del s.XX.

Aquest pop tonto, cursi, simple i vulgar que proposa La Casa Azul no aporta res de nou a l’escena musical, segueix immers en la darrerament tant de moda cultura del pastitx. Una base electrònica repetitiva i mecànica es l’element comú a totes les cançons d’aquest disc que ajuda en moltes ocasions a amagar unes lletres poc treballades i embafadores com la de “La gran mentira”, entre d’altres.

Aquest protagonisme del ritme electrònic li dóna un so excessivament sobreproduït i artificial que, tot i ser un dels segells del grup, és un dels seus principals punts dèbils. A més, l’abús de la distorsió vocal de Milkyway ajuda a dissimular les seves mancances, però a la vegada creen una major sensació de sobrecàrrega fent més difícil d’aguantar els poc més de 50 minuts que dura el disc.

Tot i això, s’ha de reconèixer que La revolución Sexual és el millor treball de la Casa Azul, que ja ha publicat El sonido efervescente de la casa azul o Tan simple como el amor. Però aquesta millora no és suficient per a una banda que uns pocs innocents anomenen indie. El so ha de créixer i evolucionar. Un grup que s’estanca i es converteix en repetitiu no pot dur a terme cap revolució i, encara menys, sexual.