Avui comença l'eclèctic Primavera Sound

Després de molts mesos d’espera, els aficionats a la bona música estan d’enhorabona, ja que avui es dóna el tret de sortida al reconegut festival Primavera Sound. Les actuacions de Portishead i Public Enemy seran el principal reclam del primer dels tres dies de concerts programats al Forum.

Més d’un centenar de bandes nacionals i internacionals desfilaran durant avui, demà i dissabte pels diferents escenaris que formen el Primavera Sound. L’edició d’enguany, que ja es considera com una de les més eclèctiques de la història del festival, tornarà a ser un referent a nivell europeu gràcies a la seva combinació d’estils undergorund que espera superar els 60.000 espectadors.

El trio de Bristol Portishead serà la principal estrella del cartell amb una doble actuació després de més d'una dècada sense trepitjar els escenaris. La banda anglesa presentarà Third, el seu nou treball que ja ha rebut crítiques molt positi-ves. Un d’aquests dos concerts es celebrarà a l’Auditori del Fòrum, amb capacitat per a 3.200 persones, amb un preu complementari a l’abonament del festival de dos euros.

Pel que a les bandes històriques que visiten el Primavera 2008, s’ha de destacar State, Devo, Dinosaur Jr., The Sonics, Subterranean Kids, Eric''s Trip, Mary Weiss, Mission of Burma, Trd, Grs, Och Stenar, Tindersticks y Les Savy Fav. A més, un altre dels grups destacats serà Cat Power, una de les sensacions dels darrers anys en el panorama indie.

A l’altre vessant del festival trobem les que segurament seran les gran bandes del propers anys. Plas Autolux, MGMT, The Mary Onettes, The Go! Team, Vampire Weekend, The Felice Brothers, Animal Collective, Bill Callahan, Nick Lowe, Kinski, Gentle Music Men, It’s not not i Silver Jews, entre d’altres, de ben segur que sorprendran al gran públic oferint concerts de molta qualitat.

Video promocional Primavera Sound 2008

El Faraday Stolichnaya no renúncia a la fórmula d'èxit

El festival de música independent Faraday, Faraday Stolichnaya a partir d'aquesta edició, no renunciarà a la fórmula que li ha permès guanyar-se el prestigi del que gaudeix a l'actualitat sent citat per molts músics i periodistes com dels festivals de referència del panorama de música independent. L'organització del festival, que un any més es tornarà a celebrar al Molí de Mar de Vilanova i la Geltrú els dies 4 i 5 de juliol, ha confirmat que les entrades ja estan a la venta per un preu de 40 euros, els dos dies, o 25 euros una jornada.


El cartell del 2008 és força semblant al de l'edició anterior, amb la meitat de grups nacionals i forta presència del pop independent amb totes les seves variants. Aquest equilibri entre bandes estatals i internacionals, consolidades i novelles, acompanyades també per la presència de grups locals amb un futur esperançador a l'escena indie, ja li han valgut la qualificació d'exquisit per a diferent crítics, que els consideren els descobridors de bandes com The Teenagers, Jens Lekman o The Pipettes, que enguany faran el salt als escenaris dels grans festivals espanyols com el FIB, el Primavera Sound o Summercase.

Pel que fa a aquestes bandes internacionals, cal destacar dos veterans; Robin Hitchcock, nom clàssic del rock britànic que interpretarà acompanyat d'un pianista i en exclusiva a Espanya la recopilació dels seus temes dels anys 80, i Howe Gelb, un renovador de les músiques americanes també de la dècada dels vuitanta amb fama de tenir un gran directe. Un concert molt esperat serà el de Wear Cape.Fly, grup que amb aquesta actuació debutarà a l'estat espanyol. Altres prímicies que debutaran al país seran I was a cub scout, Hatcham Social, The Lodger o The Violets.

Pel que fa a les bandes nacionals, El Guincho, l'home orquestra canari que ha estat la revelació dels darrers mesos, serà un dels plats forts del festival amb la seva barreja d'electrònica i ritmes tropicals. Michima, que acaba de publicar un segon disc en català, els aragonesos Tachenko i Manos de Topo, són les altres bandes amb prestigi de l'Estat que actuaran al Faraday Stolichnaya 2008.

Radiohead serà el cap de cartell del Daydream

La banda anglesa Radiohead sera el cap de cartel del festival Daydream que es celebrarà a el proper 12 de juny al Fòrum. Aquest festival de recent creació, aquesta serà la seva primera edició, neix com un esdeveniment per a gourmets musicals que no es volen perdre l’únic concert de Radiohead en territori espanyol aquest 2008. Les entrades ja estan a la venta a un preu de 64 euros.

La resta del cartell gira al voltant de la que molts consideren la millor banda de rock independent del últims anys. Totes les bandes i djs participants, com Bat for Lashes i Cristian Vogel, guarden algun tipus de relació amb el grup anglès, ja sigui en un sentit estrictament musical o més conceptual tots han influenciat a Radiohead, s’han vist influïts per ells o, simplement, són admiradors.

En aquest sentit, seguint aquest fil conductor marcat per la qualitat, Daydream també comptarà amb la actuació en exclusiva del Ensemble Nacional de España de Música Contemporanea, que presentarà a l’Auditori del Parc del Fòrum Off Computer. Amb un repertori basat en temes de Jonny Greenwood, alguns d’ells en primícia mundial, i en la revisió en clau de música contemporània de cançons del llegendari àlbum de la banda Ok Computer, l’orquestra formada per catorze membres oferirà un recital de luxe.

REPORTATGE

El fenomen fan

No és un secret que els artistes musicals tenen una gran capacitat de mobilització, aconsegueixen reunir milers de persones en un dia molt especial per a elles després d’haver esperat molts mesos per poder complir un somni, veure i sentir en directe el seu ídol. Per a molts d’aquests seguidors els cantants són la persona amb la qual han compartit moments inoblidables i d’altres no tan bons, els únics que amb les seves lletres són capaços d’ajudar-los, de fer-lo sentir que no està sol.

Amb el pas dels anys ha anat augmentant la importància del que es denomina com a fenomen fan. Milions de persones d’arreu del món comparteixen una passió per un artista i, cada cop més, fan que sigui més evident en multitudinaris concerts on s’esgoten les entrades poques hores després de que surtin a la venta. Tot i que aquest fenomen ja és un fet habitual i consolidat a la societat actual, la seva història és força recent.

Què és un fan?

Aquesta sembla una pregunta fàcil de contestar, tothom sap a què es refereix i molts s’hi senten, però a la vegada pocs són capaços d’explicar-ho i definir-ho. Es poden trobar respostes de tot tipus, des de les més espirituals, que ho entenen com un procés de connexió amb un artista, fins les més escèptics, que els poden arribar a considerar sonats que tiren calces als concerts. A partir d’aquestes impressions que es recullen en l’ambient de la societat actual, es pot deduir que hi ha molts tipus de fans, però es pot afirmar que tots ells es caracteritzen per l’admiració que profereixen vers un artista.

En aquest sentit, Iolanda Tortajada, sociòloga de la Universitat de Lleida, defineix a un fan com "una persona que ha decidit establir una certa relació emocional i afectiva, no recíproca, a distància". Aquesta és una visió molt semblant a la que aporta Roger Roca, crítics musical de El Periódico i coordinador del programa Sputnik de la Televisió de Catalunya, que defineix un fan com "una persona que identificada amb un personatge o artista que participa dels seus valors, de tot allò que aquell artista representa i, normalment, acostuma a ser molt poc crític amb ell". A més, segons Roca, un altre element important és que "la relació amb l’artista acostuma a ser passatgera i a estar associada a una certa edat emocional en la que estàs construint la teva identitat i aquest artista t’ajuda".

Història del fenomen fan

El concepte fan està totalment integrat a la nostra societat, s’utilitza de manera quotidiana per denominar a una persona amb uns comportaments determinats davant, majoritàriament, un artista. Tot i aquesta adaptació als nostres dies, el fenomen fan és força recent, ja que és considera que l’aparició d’aquesta figura va sorgir al voltant dels anys 50 amb el naixement de la televisió i de la música popular moderna, és a dir, el rock&roll. Tot i això, a principis d’aquesta època el fantàstic Frank Sinatra va ser el primer que va començar a gaudir de prestigi i dels primers seguidors incondicionals. Poc després va aparèixer la primera gran figura que va fer identificar als seus seguidors com el que coneixem com a fan, Elvis Presley. Va ser el primer cantant que va mostrar i explotar la seva imatge, de manera que ja no només se’l coneixia per la seva veu, sinó pel seu característic i provocatiu moviment de pelvis.

Ja a la dècada dels 60 bandes com The Beatles o Rolling Stones van agafar el relleu dels cantants en solitari, convertint-se en els nous ídols mundials gràcies, en gran part, a la conquista del mercat nord-americà. Als anys 70 s’imposa la moda disco fever amb grups com Be Gees i Abba que conviuen amb l’aparició de nous moviments més que musicals, com el Punk de Sex Pistols. Deu anys més tard es va tornar a apostar pels cantants en solitari, sent Michael Jackson el principal reclam del públic, que ajudat per la seva vestimenta i el seu joc de peus singular ha aconseguit que el seu àlbum Thriller encara sigui el més venut de la història musical. En aquesta mateixa dècada també pareix Madonna, una jove que marcaria la història i les tendències musicals fins al dia d’avui.

La dècada dels 90 juga un paper molt important en el creixement i expansió del fenomen fan. S’imposen les boy bands com els Back Street Boys o les Spice Girls, que es basaven en una fórmula grupal i en unes lletres poc elaborades però ballables. Aquestes bandes van revolucionar el fenomen fan i el van explotar més que mai gràcies als avenços tecnològics que els va permetre potenciar el marxandatge. Ja al 200, aquest èmfasi de la fórmula comercials, que estava tenint un gran èxit, va donar un pas més amb l’aparició de programes de televisió com Operación Triunfo, que es dedicava a crear artistes en sèrie que ja tenien assegurats una part de fans.

En la música que molts anomenen indie aquesta evolució del fenomen fan s’ha dut a terme amb algunes fases diferents. Aquest estil musical es caracteritza per tenir un públic més reduït, però a la vegada amb un criteri musical més crític i desenvolupat. En aquest sentit, la fórmula de les grans bandes ha estat la més comú amb grups com The Cure, The Smiths, Radiohead, Depeche Mode, etc., de manera que encara avui tenen un gran pes en aquesta escena musical cada cop més amplia i, per tant, menys independent.

La influència dels Mitjans de Comunicació

Des dels seus inicis, els mitjans de comunicació han estat íntimament lligats a l’aparició i al creixement del fenomen fan. Així doncs, tant la ràdio, que va treure la música dels auditoris, com la televisió, que va servir perquè ja no s’identifiqués un cantant només per la veu sinó també per la seva manera de ballar, seu aspecte físic, etc., van jugar un paper fonamental per donar a conèixer nous artistes que esdevindrien ídols de milions de persones. A partir d’aquest moment, la indústria de l’entreteniment va explotar aquest fenomen amb tots els seus recursos, especialment el marxandatge. En aquest sentit, la influència dels mitjans es veu present en el comportament dels fans, ja que com indica Roger Roca, "actuen com a tal perquè ho han vist a través dels mitjans, ja que per generació espontània no et posaries a cridar com histèric ni repetiries una sèrie de rituals com signar el disc, penjar-se pòsters a l’habitació, vestir-se com l’artista, etc."

The Beatles als EE.UU

ENTREVISTA

Dani Poveda, tot un Gentle Music Men

Dani Poveda reneix artísticament amb Gentle Músic Men després d’abandonar el seu anterior projecte, Flint. Al llarg dels darrers dos anys, el jove vilanoví ha anat acumulant diverses cançons, nou de les quals formen part del seu treball, gravat en el seu propi estudi, que s’anomena igual que la banda. Aquest àlbum cuidat i lluminós els ha permès guanyar la final del Proyecto Demo que els portarà de gira a diversos festivals com el Primavera Sound o el FIB.

Com va sortir Gentle Music Men?
Ja fa un parell d’anys que pensava en aquest projecte, i al final ha sortit endavant gràcies a l’ajuda de músics experimentats com Miquel Tello (baixista), Xavi Ribera (bateria), David Charro (teclat i guitarra), Montse Inglada i Eli Barrau (violinistes).

Com definiries la vostra música?
Fem un pop lluminós amb un crit d’esperança en totes les cançons, és una música que et fa pensar però et dóna un punt d’alegria. La temàtica és essencialment amorosa. Les melodies són molt importants, així com les harmonies entre veu entre veu i instruments. Les cançons han nascut per de manera diversa. Eve, per exemple, la vaig escriure quan em vaig comprar una Martin D-28, la guitarra de Neil Young.

Quins són els teus principals referents?
Des de petit que sempre he escoltat música a totes hores. A la infància i l’adoslescència vaig quedar marcat escoltant clàssics com The Beatles o Neil Young. A mesura que em vaig anar fent gran escoltava música més contemporània, i Rufus Wainwright i Ron Sexsmith em van fascinar.

Perquè et vas decidir per cantar en anglès?
En música, la meva llengua materna és l’anglés, i per això he optat per cantar en aquest idioma, tot i que no descarto fer-ho algun dia en català o castellà.

Cry és el tema central del disc, què vols expressar amb aquesta canço?
Parla de la importància que tenen les llàgrimes per poder expressar els sentiments. Per ser feliç i entendre els moments bons i dolents, has de saber obrir-te i plorar, tant si és per emoció o bé perquè estàs malament. No s’ha de ser hipòcrita amb els sentiments.

Per què vau decidir apuntar-vos al Proyecto Demo?
Jo sóc un anticoncursos, va ser el nostre manager qui ens va convèncer i ens va presentar. Quan vaig escoltar el nom em vaig quedar sec, no ho vaig assimilar fins que vam tornar a Vilanova dos dies més tard. El premi ha arribat en el moment oportú, quan el projecte ja estava engegat i amb la promoció del primer disc preparada.

Què suposa tocar a Benicàssim o al Primavera Sound?
És el màxim a que pot aspirar un grup del país. He viscut molts anys els festivals des de la banda del públic i he gaudit com pocs amb tota mena de grups. Ara tinc ganes de ser jo qui faci gaudir als altres.

Quin és el teu proper projecte?
Estem preparant la gravació del segon disc. El tornarem a fer a casa, ja que si la fórmula ha funcionat, perquè canviar-la? El músic actual ja de tenir coneixements per autogestionar-se, la informàtica està avançant tant que des de casa teva et pots gravar un disc de força qualitat.

Cry - Gentle Music Men

La música també és literatura

Demà és un gran dia per a tots els catalans. És 23 d'abril, és Sant Jordi. A hores d'ara molts de nosaltres estem últimant els últims detalls per poder regalar les roses i els llibres a les nostres parelles, s'ha de mantenir la tradició, per la qual cosa, que millor pels melòmens que rebre un llibre que parli de música! 1001 álbumes que oir antes de morir és la combinació perfecte, és una obra mestre.

Aquest llibre de Robert Dimery, autor que ja ha publicat altres obres de referència com 24 Hour Party People o Pump Up the Volumen: A history of a House, presenta una gran selecció crítica de la millor música dels últims seixanta anys aglutinant pop, rock, funk, punk i molts més estils.

Els millors treballs de tots els temps estan comentats de manera apassionant i incisiva per autèntics experts com Michael Lydon, ex-editor de la revista Rolling Stones i autor de les biografies de John Lennon i Paul McCartney, que fan d’aquest llibre una guia de referència per a qualsevol aficionat a la música.

Des de What s Going On?, de Marvin Gave, fins The Rise an Fall of Ziggy Stardust, de David Bowie, passant pels Beatles, The Ramones, Radiohead i molts més. Tot això es troba dins de les més de 900 pàgines i 800 il·lustracions que formen 1001 discos que hay que escuchar antes de morir.

OPINIÓ

El “tonti-pop” no és revolució sexual

Títol: La revolución sexual
Grup: La Casa Azul
Data de llançament: 31/03/2008
Estil: Pop
Discogràfica: Elefant
Preu: 12 euros
Núm. cançons: 11

La revolución sexual és el segon àlbum de La Casa Azul, un projecte encapçalat per Guille Milkyway, cantant, compositor i productor de la banda. Amb aquest treball, la formació creada pel jove barceloní ha saltat a l’escena nacional demostrant amb el seu anomenat tonti-pop que la cursileria encara té un públic.

El disc oferta una barreja, o almenys ho intenta, de diferents ritmes amb presumptes ecos d’un innocent bubblegum que tant de mal va fer a finals de la dècada dels 90 en forma de grups com les Spice Girls o els Backstreet Boys. Tot i això, Milkyway no ho aconsegueix, sinó que es queda a mig camí d’una eclèctica combinació del pop infantil de Parchís i el cutrelux de Paco Clavel regada amb constants sons dels videojocs arcade de finals del s.XX.

Aquest pop tonto, cursi, simple i vulgar que proposa La Casa Azul no aporta res de nou a l’escena musical, segueix immers en la darrerament tant de moda cultura del pastitx. Una base electrònica repetitiva i mecànica es l’element comú a totes les cançons d’aquest disc que ajuda en moltes ocasions a amagar unes lletres poc treballades i embafadores com la de “La gran mentira”, entre d’altres.

Aquest protagonisme del ritme electrònic li dóna un so excessivament sobreproduït i artificial que, tot i ser un dels segells del grup, és un dels seus principals punts dèbils. A més, l’abús de la distorsió vocal de Milkyway ajuda a dissimular les seves mancances, però a la vegada creen una major sensació de sobrecàrrega fent més difícil d’aguantar els poc més de 50 minuts que dura el disc.

Tot i això, s’ha de reconèixer que La revolución Sexual és el millor treball de la Casa Azul, que ja ha publicat El sonido efervescente de la casa azul o Tan simple como el amor. Però aquesta millora no és suficient per a una banda que uns pocs innocents anomenen indie. El so ha de créixer i evolucionar. Un grup que s’estanca i es converteix en repetitiu no pot dur a terme cap revolució i, encara menys, sexual.

Shout Out Louds triomfen a Barcelona

La banda de pop sueca formada l’any 2001 va demostrar tot el seu potencial en el concert del passat tres d’abril a la sala Razzmatazz. Al voltant de tres-centes persones van omplir la petita però encantadora sala de concerts i van gaudir dels que molts crítics anomenen hereus de The Cure, una carta de presentació immillorable.

El concert havia aixecat moltes expectatives, i com s’esperava, totes elles van anar complint al llarg de la poc més d’hora i mitja d’actuació. Des de l’inici amb South America es van succeir les cançons del seu darrer disc, Our Ill Wills. Els matisos d’una veu que sona a l’ànima de The Cure, Robert Smith, unes cuidades atmosferes sintètiques creades per la teclista i el pols ballable que aporta la bateria, van fer les delícies de tots els allà presents.

Amb aquest concert, la banda sueca que ja té set anys de vida, es va confirmar a Barcelona com un referent de l’emo-pop internacional. A més, el públic va poder veure les semblantes amb la banda de Robert Smith, però a la vegada vas confirmar que Shout Out Louds no és només una banda que s’assembla a un del grups històrics, sinó que és una formació amb tanta qualitat com aquesta.

Shout Out Louds - Razzmatazz

FIB i Summercase, en peu de guerra

Dos dels grans festivals estatals segueixen enfrontats per l’hegemonia de l’escena indie nacional. Si en un primer moment va ser el Summercase qui va reptar al FIB fixant el festival en les mateixes dates, ara és el festival castellonenc qui ha reaccionat anunciant la celebració d’un nou esdeveniment que el complemetarà, el Saturday Night Fiber.

L’organització del Festival Internacional de Benicàssim ha confirmat un rumor que ja sonava feia temps; l’expansió del festival fora de la ciutat. Tot i que moltes veus apuntaven que el destí podria ser Catànbria, finalment Madrid serà l’escenari del Saturday Night Fiber, que tindrà lloc el 19 de juliol coincidint amb la penúltima jornada del FIB i el segon dia del Summercase.

Aquesta iniciativa és un cop molt dur per a les esperances de Sinnamon, la discogràfica que organitza el Summercase i que volia comprobar la fidelitat dels seus seguidors competint amb Benicàssim. La reacció de la direcció del FIB ha estat ràpida i contundent, ja que desplaçarà a Madrid bandes com My Bloody Valentine, Babyshambles, Siouxie, The Rumble Strips o Mika, que de ben segur restaran força públic a la segona jornada de concerts del Sumercase.

Tot i que aquesta lluita per l’hegemonia de l’escena indie estatal és positiva en aspectes com els grans cartells d’ambdós festivals, a la vegada aquesta competència afecta negativament al públic. Un gran nombre de seguidors haurà d’escollir entre algunes de les seves bandes de referència i, a la vegada, els preus de les entrades es veuran augmentats. De moments, les entrades per al Saturday Night Fiber sortiran a la venta per un preu inicial de 50 euros.

Aquest cap de setmana no et quedis a casa!

En algunes ocasions els caps de setmana es poden convertir en una rutina; la mateixa gent, els mateixos locals, la mateixa música, etc. Per això, des d'iBlog et vull proposar una sèrie de locals a visitar per conèixer nous ambients i poder gaudir de la música que més ens agrada.

Barcelona

-Razzmatazz: S’ha convertit en un símbol de la vida nocturna barcelonina. Tot i comptar amb quatre ambient diferents, des d’aquí et recomanen les sales:

• Pop Bar: Trobaràs una gran selecció del millor pop nacional i internacional actual combinat amb els grans clàssics en un espai marcat per una gran vidriera de 103 m2.
• Rex Room: És una mena laboratori d’investigació en el que et sorprendran les combinacions de música electrònica amb grans temes de punk y rock.

-La [2] de Nitsa: Sala de concerts amb un excel·lent selecció musical per la qual passen infinitat de petites bandes espanyoles i europees que al cap de pocs mesos ja es troben tocant en els grans festivals.

-Sidecar: Històric local barceloní que combina els concerts, amb nits de revival del millor pop dels anys 80 i alguna que altre sessió de dj's convidats de diferents països.

-Benidorm: Petit local del barri del Raval que compta amb una gran decoració i un ambient molt acollidor per gaudir de l'indie més actual.

L'Hospitalet del Llobregat

-Depósito legal: 16 anys avalen el primer local català o es va començar a programar música independent. Lloc acollidor, decoració cuidada, bona música i gran ambient; la combinació perfecte per passar una gran nit.

Tarragona

-El Cau: Un clàssic de la capital tarragonina que es troba situat dins d'una bòveda del circ romà. La música varia segons els dia, però sempre sonen els temes imprescindibles.

Lleida

-Zappa: Petit local de la capital del Segrià en el que podràs escoltar el millor pop-rock nacional i anglès combinat amb els clàssics.

Ver mapa más grande

Gentle Music Men guanyadors del Proyecto Demo 2008

La banda vilanovina Gentle Music Men s’ha proclamat guanyador del Proyecto Demo, concurs musical que selecciona un banda de l’estat espanyol per tocar al FIB Heineken, grabar un videoclip i participar en diferents concerts de Radio 3 i La2. Els catalans van ser seleccionat a través dels vots que van rebre a la pàgina web del concurs, arribant a la final amb dues bandes més, els barcelonesos Dunno i els madrilenys Loveless Face.

Unes melodies delicades, teixides a base de cuidats sons acústics de la guitarra i la veu del seu cantant, Dani Poveda, van ser la clau que va fer decidir al jurat a favor dels vilanovins. Amb uns temes i un so cristal·lí, acompanyats per una posada en escena molt efectiva, van aconseguir enganxar als centenars de persones que es van apropar a la sala Joy Slava de Madrid.


Gentle Music Men - Proyecto Demo

Els grans festivals ja escalfen motors

Quan encara falten més de tres mesos per a l’arribada de l’estiu, els grans festivals musicals ja han començat a donar conèixer alguns dels grups que conformaran els seus cartells. Primavera Sound, Summercase i FIB Heineken, aquests últims coincidiran en les dates, tornaran a ser els festivals referents de l’escena indie a la geografia espanyola.


Primavera Sound 2008

El Primavera Sound és l’únic dels tres grans festivals que ha donat a conèixer la totalitat dels grups que passaran pels sis escenaris del Parc del Fòrum de Barcelona entre el 29 i el 31 de maig. Un centenar de bandes, entre les quals destaquen Animal Collective, Public Enemy, Portishead, Cat Power o Rufus Wainwright, són mostra d’una cuidada selecció que aposta per la recuperació dels clàssics del passat, les formacions que marquen el present i les que ho faran en un futur immediat. El Primavera torna a mantenir-se fidel als seus principis. No necessita cap estrella mediàtica per aplegar més de 60.000 persones que surten del festival havent descobert un gran nombre de petites o poc conegudes bandes amb una gran qualitat musical.

Data: 29, 30 i 31 de maig
Preu: 115 euros fins el 15 de març (Abonament tres dies)


Summercase 08

El festival organitzat per la discogràfica Sinnamon, que arriba a la seva tercera edició convertit ja en un referent de l’escena indie estatal, vol mesurar el seu poder de convocatòria coincidint amb les dates de l’altre gran festival nacional, el FIB. Moltes són les claus de l’èxit del Summercase, però entre les principials trobem la qualitat de la selecció musical i la originalitat del format; les actuacions es divideixen entre Madrid i Barcelona, de manera que les bandes que actuen a la capital catalana divendres ho faran dissabte a Madrid, i a l’inrevés. Ja s’han donat a conèixer alguns dels grups que formaran el cartell del Summercase 08, entre els quals destaquen The Breeders, format per Kim Deal, la veu femenina dels venerats Pixies, i els anglesos Mystery Jets i Pete & The Pirates. Tot i això, s’espera alguna sorpresa d’última hora si volen superar el cartell del Festival Internacional de Benicàssim.

Data: 18 i 19 de juliol
Preu 95 euros fins el 15 d’abril (Abonament dos dies)


FIB Heineken 2008

El Festival Internacional de Benicàssim no vol perdre la seva hegemonia i està preparant un cartell de luxe per demostrar que segueix un pas endavant respecte el Summercase i la resta de festivals. Fins al moment ja s’ha confirmat la presència del prestigiós cantautor canadenc Leonard Cohen, que presentarà el seu nou treball en territori espanyol després de més de vint anys sense actuar-hi. El pop dels americans Beirut, les guitarres dels My bloody Valentine, els històrics Siouxsie, l’enigmàtic Pete Doherty i el directe dels francesos Justice són les actuacions programades que han aixecat més expectació.

Data: 17, 18, 19 i 20 de juliol
Preu: 170 euros (Abonament quatre dies)

Els 80's, aquells meravellosos anys. Michael Jackson vs Bono

Vint anys abans de l’arribada d’internet, Michael Jackson ja s’havia colat a totes les llars del món gràcies al seu treball Thriller, el primer gran fenomen del pop global que encara es manté com el disc més venut de la història. A la vegada, Bono y U2 van retornar als rockers, amb treballs totèmics com The Joshua Tree, la consciència de que si els escoltaven podien canviar el món. Avui, un quart de segle després de la publicació del principal èxit de Michael Jackson i 20 anys després del treball dels irlandesos, els dos discos tornen a estar d’actualitat, i és que l’anunci de la publicació de nous treballs per al 2008 ha tornat a obrir el duel entre dos maneres d’entendre la música:
Michael Jackson vs Bono: Hedonistes o Compromesos?


Alegre, variat i dinàmic. Així es podria definir Thriller, el treball amb el qual Michael Jackson es jugava la seva reputació de nen prodigi i, fins i tot, la va superar convertint-lo amb, encara avui, el disc més venut de la història amb un total de 26 milions de còpies venudes. A dia d’avui encara no hi ha una data exacte per a la sortida al mercat del nou treball del petit dels Jackson 5, però diverses veus apunten que coincidirà amb la celebració del 50è aniversari del segell mare de la música negre, Motown.



The Joshua Tree, el disc èpic per excel•lència també celebra anirversari, el 20è. La banda irlandesa, que havia crescut en la filosofia de l’after punk, va fer un treball que per a molts es va convertir en l’antítesi de la música comercial. A partir d’aquest moment, els U2 van arrassar a EEUU i es van anar consagrant en la històrica banda que actualment se la considera. Ara, 20 anys després, es torna a parlar de la sortida al mercat d’un nou treball proper al trance-metal que de ben segur tornarà revolucionar el panorama musical.

Irene, avui a La [2] de Nitsa

Si en alguna cosa destaca l’escena musical sueca és en la seva obsessió per crear la cançó perfecte, i amb el pas dels anys sembla que els nous grups s’apropen cada cop més. Si ho voleu comprovar no us podeu perdre el concert d’aquesta nit d’Irene a la [2] de Nitsa.

Amb els coneguts Jens Lekman i Johan Angergård com a principals referents de l’escena indie sueca, les noves bandes com Irene han traspassat les barreres dels països nòrdics amb una gran èxit arreu d’Europa. Les seves melodies contagioses i les seves tornades rodones transmeten el caràcter més festiu i lleuger de la música escandinava que ja va captivar el públic barceloní el passat 2007 amb el seu primer treball Apple Bay.

Un any més tard, la formació encapçalada per Tobbias Issakson torna a Barcelona amb el seu nou disc Long Gone Since Last Summer. En aquest treball tornem a trobar unes cançons brillants, a camí entre el soul un pop lluminós amb tocs surf, confeccionades a base d’una gran capacitat rítmica i sonora.

Nada Surf torna amb 'Lucky' a finals d'abril

El trio novaiorquès Nada Surf ha anunciat que tornarà a Espanya per realitzar una altre minigira després del l'èxit que van tenir els seus concerts de principis de mes. Barcelona, Múrcia, Madrid i València són les ciutats escollides per poder gaudir de Lucky, l'últim treball dels nord-americans.

Els amants de la bona música indie estan d’enhorabona, i és que la bona acollida que ha tingut Lucky entre el públic espanyol, que va omplir els concerts de Madrid, Vigo i Bilbao amb els que Nada Surf va donar inici a la gira mundial de presentació del disc, ha fet que els nord-americans tornin a donar una nova oportunitat a tos aquells que no els vam poder veure fa unes setmanes. Barcelona, Múrcia, Madrid i València seran l'escenari, del 27 al 30d'abril, dels quatre concerts que els novaiorquesos han anunciat ja de manera oficial.

La banda nord-americana està reben un gran reconeixement arreu del món pel seu cuidat i treballat tercer compacte Lucky, en el qual trobem col·laboracions de Ben Gibbard, de Death Cab For Cutie, John Roderick, de Long Winters, Ed Harcourt o Phil Wandscher, guitarrista de Jesse Sykes & the Sweet Hereafter. Si a tot això se li suma que el disc original només es pot trobar en el seus concerts i sense pagar res més que l’entrada, no hi ha dubte que aquesta és una de les millors notícies dels darrers mesos pels amants del bon indie.

Barcelona - 27 d'abril, Razzmatazz 2
Murcia - 28 d'abril, Auditori Victor Villegas
Madrid - 29 d'abril, Sala la Riviera
València - 30 d'abril, Greenspace

Venta d'entrades - ticktackticket

Amy Winehouse és la gran triomfadora dels Grammy 2008

La cantant britànica Amy Winehouse va ser la gran protagonista de l’entrega del premis Grammy 2008 després d’imposar-se en cinc de les sis categories en les quals estava nominada. La sorpresa de la nit la va donar Herbie Hancock al emportar-se el premi a l’Album de l’Any amb el seu treball River The Join letters.

Un any més, els Grammy han tornat a coronar una nova estrella musical, i enguany ha estat el torn de la solista Amy Winehouse. La cantant britànica, que no va poder assistir a l’entrega dels premis per culpa d’uns problemes amb el vista d’entrada als EEUU, produïts en gran part per les seva relació amb les drogues, es va imposar amb el seu treball Back to Black en les categories d’Artista Revelació de l’Any, Millor Vocalista Pop i millor Àlbum Vocal Pop, mentre que el seu tema Rehab va ser escollit com la Millor Cançó del 2007.

Tot i això, la britànica de tant sols 25 anys no va poder endur-se el premis amb més prestigi de la nit, el de millor Àlbum de l’Any, que va recaure sobre el veterà pianista de 68 anys Herbie Hancock. El compositor nord-americà va agrair el reconeixement que suposa rebre aquest premi i sobretot la valentia de l’Acadèmia de premiar un treball molt llunyà al pop i al rock.

Un dels altres triomfadors de la nit va ser Kanye West, que es va imposar en quatre de les vuit categories en les quals estava nominat. El raper nord-americà, que amb el seu treball Graduation ha rebut molt elogis de l’industria musical, es va endur el Grammy al millor Àlbum i millor Cançó de Rap, així com el premi a la millor Actuació a Duo, al costat de Common, i Solo Rap. Pel que fa a la representació llatina, el dominicà Juan Luis Gerra es va emportar el Gramy al Millor Àlbum Llatí Tropical gràcies al seu treball La llave de tu Corazon, mentre que El tren de los momentos, d’Alejandro Sanz, va ser proclamat com el Millor Àlbum Llatí Pop.

Els millors cd's del 2007

La resvista musical Rolling Stones ha publicat el llistat dels 10 millors compactes musicals del passat 2007. La publicació nordamericana torna a combinar l'aposta per les futures promeses musicals i els petits grups amb un públic reduït, com són els casos d'Animal Collective o Spoon, amb el reconeixement de bandes ja consagrades com els canadencs Arcade Fire o Radiohead.